L’actual context econòmic no només ha palesat la baixa efectivitat de les polítiques actives d’ocupació en la creació de nous llocs de treball, sinó que també ha evidenciat el distanciament entre els temps i les velocitats en què es mou l’administració i aquells de què disposa la persona desocupada.
Molt sovint, les opcions públiques han plantejat unes solucions –a mig o llarg termini– desajustades de la realitat de determinats perfils de desocupació que necessiten solucions a curt termini en un mercat laboral erm i estancat.
Els col·lectius amb dificultats significatives per retornar a curt termini al mercat laboral sovint provenen de sectors amb baixa ocupabilitat, són poc proclius a la reincorporació al sistema formatiu, i mantenen cada cop un vincle més feble amb el món del treball.
Atès que el treball centralitza la constitució econòmica i psicològica de qualsevol persona, el temps no juga al seu favor, i les repercussions de tipus personal i social són evidents. En aquest sentit, molt sovint, l’absència de treball malmet l’autoestima, afecta l’autoconfiança i l’autoreconeixement i, alhora, afebleix els músculs de moltes de les competències prèviament adquirides que caldrà reactivar per situar-se al nou context canviant.
Amb la consciència plena que vivim noves situacions on ningú no pot aportar només solucions individuals, esdevenen imprescindibles noves formes de relació de l’administració amb la ciutadania desocupada, més eficients i efectives, que donin resposta a aquestes necessitats a curt termini. Noves formes de treball col·laboratiu on s’interrelacionin els sabers de tots els actors implicats en l’àmbit de l’ocupació –empreses, tercer sector i administració–, i que situïn al centre les persones que no només cerquen refer el seu vincle amb l’entorn laboral sinó que també necessiten recuperar tot aquelles competències, tangibles i intangibles, que han perdut en el camí de la desocupació.
És obvi que les fórmules d’ahir ja no donen respostes a la nova realitat. I és per això que en calen de noves, inclusives, a mida, on tots els actors cocreïn, cooperin, es relacionin. Siguin, en definitiva, capaços d’atrevir-se a cercar conjuntament noves vies de sortida al nou context que generin nous sistemes d’innovació social.
El plantejament d’aquest nou escenari de relacions pot conduir a sincronitzar els temps i les velocitats entre uns i altres.
És l’hora, doncs, d’estrènyer les mans i de caminar compassadament cap a un lloc compartit que generi noves àrees d’oportunitat. És l’hora de fer una pausa necessària per replantejar-se on som, per compartir iniciatives, continguts i oportunitats. És l’hora d’atendre allò possible i agafar impuls per continuar (i reeixir amb èxit).
0
0
0
0
