Tal i com comentàvem en l’anterior article, l’ús d’un estil concret de lideratge està condicionat per un determinat context.
Els lideratges, per tal d’assolir els seus objectius –ja siguin de tipus transformacional, incremental o de manteniment de l’statu quo–, poden recórrer a la utilització de recursos de poder tou (estil de lideratge transformacional) o de poder dur (estil de lideratge transaccional), o a una combinació d’ambdós recursos (estil de lideratge pragmàtic).
Hi ha líders transformacionals que varen fer servir principalment un estil transaccional (Lyndon Johnson), líders transformacionals que utilitzaren fonamentalment un estil transformacional (Roosevelt), líders de “statu quo” amb un estil transaccional (Eisenhower), i líders incrementals amb un estil transformacional (Clinton).
Atès que esdevé clau entendre el context, que és ben variable, els tèorics sostenen que l’estil transaccional és més freqüent i eficaç en entorns estables i previbles, i que l’estil transformacional es dóna amb més probabilitat en períodes de canvis socials i polítics ràpids, i amb interrupcions.
Més concretament, poden donar-se tres situacions diverses en què cal preveure l’estil de lideratge més emprat i convenient:
a) si un grup està ben integrat com a comunitat i només té diferències menors entorn algunes qüestions, pot que sigui suficient amb uns objectius limitats i un estil transaccional. En aquest cas, els seguidors poden cercar un lideratge més conservador que mantingui un statu quo satisfactori;
b) si un grup està integrat quant a la seva identitat però es troba molt dividit respecte a la forma d’abordar els problemes, probablement serà més eficaç un lideratge més transformacional i de poder tou;
c) si un grup està fragmentat quant a la seva identitat i també els seus problemes –com és el cas de molts països nous– pot ser necessària una combinació d’estil dur transaccional i un estil tou transformacional.
Sigui com vulgui, ambdues variables (grau de cohesió de la comunitat i grau d’unitat envers els problemes comuns), que condicionen aquestes situacions genèriques, no donen resposta a tots els contextos. En aquest sentit, resulta fonamental que els lideratges públics contemporanis siguin capaços de saber llegir i entendre l’evolució de l’entorn, aprofitar les tendències i adaptar l’estil als nous contextos canviants i a les necessitats dels seus seguidors.
0
0
0
0
