En els darrers temps, el concepte de resiliència s’ha aplicat a una diversitat de contextos i, alhora, ha adquirit un significat tècnic específic vinculat al desenvolupament sostenible. Així mateix, s’ha constatat que la innovació social i la capacitat de resiliència estan intrínsecament relacionades, bo i tenint en compte, per exemple, el que s’argumentava en un suplement de la revista Stanford Social Innovation Review, elaborat per Francis Westley, director del Waterloo Institute for Social Innovation and Resilience (Canadà).
Si bé hi ha la certesa que el concepte de resiliència ha estat abordat des de molts punts de vista, ens sembla interessant destacar-ne aquí la següent definició realitzada per la Stockholm Resilience Centre: “la resiliència és la capacitat d’un sistema, ja sigui una persona, un bosc, una ciutat o una economia, per fer front als canvis i seguir desenvolupant-se”. En aquest sentit, “es tracta de la capacitat de fer servir els xocs i els disturbis per tal d’impulsar la renovació i el pensament innovador”, des de l’aprenentatge i la diversitat.
Però, què pot aportar la teoria de la resiliència a la innovació social? Entre molts d’altres aspectes, aquest enfocament identifica tres lliçons específiques quant a aquesta relació intrínseca entre ambdós conceptes. La primera és la importància de mirar un problema de forma sistèmica, en lloc d’innovar per resoldre un problema específic sense haver tingut en consideració d’altres impactes de més abast. La segona lliçó és la necessitat d’equilibrar els enfocaments top-down i botton-up (de dalt a baix, de baix a dalt) i, particularment, de reconèixer la importància del treball col·laboratiu (sobretot, de la població local). Finalment, la tercera fa referència al fet que el coneixement local (local knowledge) i la política del seu govern (government policy) han de contribuir a crear oportunitats per tal que la innovació es produeixi.
En un context fluït com l’actual, els poders públics han de fer front col·laborativament a l’impacte d’una crisi sistèmica que qüestiona determinats models de creixement anteriors. I és aquí on, sens dubte, adquireix una especial importància la capacitat resilient per articular i posar en pràctica estratègies d’innovació social compartides que aportin solucions intel·ligents, inclusives i compromeses.
0
0
0
0
